Qüestió de gustos

Ja fa més de 30 anys que es va recuperar la Generalitat de Catalunya gràcies , entre d'altres coses, al crit d’un miler de milers de manifestants demanant “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. Tot i els crits d’aquella època, definitivament penso que des de centralitats ibèriques peninsulars encara no han estes res. No han digerit que en aquesta “grande y libre” existeixen diferents nacionalitats, idiomes i realitats socials.

Per primera vegada i desprès de 3 dècades de reivindicacions s’ha aconseguit que els representants dels diferents territoris puguin parlar al Senat (camera de representació TERRITORIAL) la llengua que li és pròpia del territori: català, gallec, valencià, basc i castellà, encara que aquesta última ha gaudit de grans prerrogatives. 

Alguns tenen raó quan afirmen que “esto no pasa en un país normal”. Si, ha calgut empassar-se massa temps per adquirir aquesta normalitat reconeguda en la carta magna i és que en referència a l’idioma “vernaculo” de cada comunitat s’havia obviat “verna” per quedar-se amb “culo”. I ja ficat en Berna, però amb B de “burru”, capital de Suïssa, caldrien que sabessin que en aquest petit país alpí hi ha  fins a 4 idiomes oficials reconeguts i on és dona una traducció simultània a 3 idiomes: alemany, francès i italià. Un altre país petit i normalitzat com Bèlgica, el senat està representat per 3 llengües: holandès, francès i alemany. Sense moure’ns de Brussel·les· i estirant el cap a altes instàncies ens trobarem amb el parlament de l’Europa dels 27 on s’arriba a parlar fins a 23 llengües, la qual cosa suposa 22 traduccions simultanis, tot un repte.

Si, és veritat,  allò que no hauria de passar en un país normal és deixar al marge i desatès la riquesa cultural i diversitat lingüística de la perifèria nacional ibèrica.

Aquesta centralitat ibèrica peninsular, a banda del sabor que ens proporciona la llengua, també vol apropiar-se del cafè que un dia va saber repartir. Ara se n’adonen que els ha sortit amarg,  massa cafè per racionar i poc gra per moldre. Hi ha comunitats nord-peninsulars que tenen el privilegi de poder prendre’s un llarg cafè estil americà, altres l’han de diluir amb llet, però ara s’estila l’expresso tipus ristretto dolce gusto, curt, però intens, amb sabor agredolç.  El que està clar és que ningú vol ser marginat i quedar-se amb el marro o hauria de dir marró? Molt em penso que passarem un quants anys amb un descafeïnat curt de cafè, llet descremada i sacarina.